L'exigència en l'era de l'autoexplotació: entre el benestar i la trampa del rendiment

Llegint La societat del cansament de Byung-Chul Han, m’he quedat pensant en la societat del rendiment i tot el que implica:

• Cansament crònic
• Estrès
• Depressió
• Ansietat
• Burnout (esgotament)

Han ho anomena “violència neuronal”, perquè el dany no és físic ni visible, sinó mental, i planteja una idea potent: que la llibertat i l’autoexigència excessiva en la societat actual no ens alliberen, sinó que ens poden conduir a l’esgotament constant.

Si m’aturo a pensar-hi, em ressonen aquests conceptes perquè en algun moment m’he vist atrapada en aquesta lògica d’exigència permanent, on un creu que està triant lliurement, però en realitat respon a una pressió interioritzada per fer més, ser més, rendir més.

I potser aquí hi ha una de les grans trampes: ja no cal que ningú ens imposi res des de fora; ens ho exigim sols. Convertim la productivitat en valor personal i el descans en culpa.

El benestar com a nova obligació

També em sembla molt interessant la reflexió de Cederstrom i Spicer en la seva obra The Wellness Syndrome. Us deixo una ressenya de Jules Evans que resumeix molt bé la seva teoria.

L’article resumeix The Wellness Syndrome com una crítica a com la cultura contemporània converteix el “benestar” en una obligació moral, on la gent se sent culpable si no optimitza la seva salut, productivitat i felicitat.

Sosté que aquest enfocament individualitza problemes socials (estrès, precarietat, desigualtat) i els reinterpreta com a fallades personals d’autocura o actitud.

També assenyala que la indústria del wellness reforça aquesta lògica de millora constant d’un mateix més que no pas alleujar-la realment.

En conjunt, el llibre argumenta que aquesta ideologia genera més ansietat i autoexigència en lloc de benestar real o llibertat, la qual cosa s’alinea bé amb la idea de “dictadura del positivisme” que planteja Byung-Chul Han en els seus assaigs.

La modernitat líquida i la responsabilitat individual

A Modernitat líquida, Zygmunt Bauman descriu una societat en la qual les estructures estables es dissolen, deixant l’individu en un context d’incertesa constant i obligat a gestionar-se a si mateix sense marcs sòlids de suport.

En aquest escenari, la cultura del benestar contemporani es pot entendre com una extensió d’aquesta mateixa lògica: el que abans eren problemes estructurals (precarietat, estrès, inestabilitat) es reinterpreta com a responsabilitats individuals d’autocura, actitud o rendiment emocional.

Com sortir de l’espiral?

La qüestió que em sorgeix ara no és només com reconèixer aquesta espiral, sinó com sortir-ne sense convertir la “sortida” en una nova forma d’exigència.

Potser comença per qüestionar creences profundament instal·lades:

• que parar és perdre el temps
• que posar límits és manca de compromís
• que el nostre valor depèn del rendiment

Potser no es tracta d’optimitzar l’autoexigència, sinó de transformar la nostra relació amb el temps, els límits i el descans. Recuperar espais de pausa, presència i fins i tot de buit.

I potser la pregunta de fons no és com ser més eficients, sinó com deixar de mesurar-nos exclusivament des del rendiment.